CONSTRUÏM EL NOSTRE RELAT

PÈRDUES DE MEMÒRIA

Era diumenge a la tarda, ja tornava a casa després d’aquella llarga setmana. No havia sigut gens fàcil passar per tot això, però ara ja tot havia parat i tornàvem a la normalitat.

Un dia com qualsevol altre jo tornava de treballar i em dirigia cap a la sortida del metro, en això que el meu mòbil va començar a vibrar, jo tenia les mans ocupades i vaig decidir no agafar-lo. Però seguia i seguia vibrant, quan ja trucaven  per tercer cop vaig deixar tot el que portava a terra i vaig mirar qui era. Era un número desconegut, vaig despenjar i es va sentir una veu d’home, no vaig trigar gaire en reconèixer la veu. Quina sorpresa! Era el meu fill Marc. En Marc ara mateix estava estudiant a la universitat, es un noi intel·ligent,amable, independent  servicial. Però, en aquell moment no semblava gaire emocionat, és més tenia la veu tremolosa com si m’hagués de dir alguna cosa que ni jo volia escoltar ni ell volia dir. Em vaig començar a preocupar, no vaig necessitar gaires detalls per saber qué estava passant.

 La meva filla ja feia gaire bé dos anys que va patir un accident, va rebre un cop molt fort al cap i això li va fer perdre la memòria. No se’n recordava de quants anys tenia, ni del seu nom, ni la seva edat, però el més dolorós va ser q no sabia reconèixer a cap membre de la família. Vam buscar ajuda professional per a  la Paula, la meva filla, després de buscar i buscar al final vam trobar un noi no gaire lluny de la nostra ciutat que s’emblava q ja havia tractat amb més d’un cas com aquest. Va estar anant a teràpia i poc a poc va començar a recordar tot. El noi que l’ajudava ja ens va dir que anés amb compte perquè si es donava un altre cop al cap podria tornar a passar el mateix. Mentre jo estava de viatge a Madrid per coses de la feina, els meus dos fills es van quedar amb el meu marit. Això em preocupava una mica ja que ell es molt despistat i no feia tant que la Paula ja s’havia recuperat del tot. Però vaig intentar ser positiva i vaig pensar que tot aniria bé i q no hi havia res del que preocupar-se.

Es veu que ara ella estava a l’hospital per haver relliscat amb un petit bassal que s’havia format a la cuina, va caure a terra i el meu marit que en aquell moment passava per allà prop va veure tot, corrents la va agafar i va anar directe a urgències. Em van dir que per ara no podien passar a veure-la, que no em preocupés, que ja m’anirien avisant de tot el q els metges anessin dient. No em vaig quedar gents tranquil·la, no podia parar de pensar tot el que podria tornar a passar, que ara podria ser pitjor, que potser aquest cop no es recuperaria... Tots aquests pensaments em van crear una atac d’ansietat, per sort passava per allà una noia que deia que ara mateix estava fent unes pràctiques de primers auxilis, gràcies a ella ràpidament em vaig relaxar i em vaig trobar bé de nou. Vaig intentar ser més positiva i em vaig relaxar.

Unes hores mes tard el meu marit em va trucar, em va dir que per sort no havia passat res, que tot estava bé, que havia sigut una falsa alarma. En aquell moment em vaig sentir molt alleujada. Quin ensurt ens va donar la paula! Al dia següent ja agafava el tren per tornar a casa, mai havia tingut tantes ganes de ser un altre cop amb ells.